Escalada tradicional

La progressió en ensamble (o cordada lligada en moviment) és una de les tècniques més potents i utilitzades en l'alpinisme de dificultat moderada, crestes i arestes. Permet guanyar una velocitat i fluïdesa excepcionals en terrenys on muntar reunions llargues a cada 40 metres ens faria perdre un temps vital a l'alta muntanya.

No obstant això, progressar en ensamble implica un risc inherent molt alt: si un dels membres de la cordada cau, pot arrossegar el seu company si la tècnica no s'executa correctament. Com a guies de muntanya, sempre diem que l'ensamble no serveix per "no caure sols", sinó per aturar la caiguda de l'altre de forma immediata. Aquí tens els consells clau de seguretat per dominar aquesta tècnica als Pirineus.

1. Gestionar la distància de la corda de forma intel·ligent

Un dels errors més comuns és deixar massa corda o, al contrari, anar massa enganxats. La distància ideal en una cresta tècnica sol variar entre els 15 i els 25 metres de distància real entre els dos escaladors.

• Massa llarga: Genera molta fricció ("rossec") amb els blocs de roca, augmenta la probabilitat que la corda s'enganxi en alguna fissura i, en cas de caiguda, el pèndol serà molt més perillós.
• Massa curta: No dona marge de maniobra perquè el segon visualitzi els passos abans que el primer s'allunyi, transmetent estrossades incòmodes a l'arnès de l'altre.

La corda restant es recull en anelles perfectament ordenades sobre el tors (bandolera) i es bloqueja a l'arnès mitjançant un nus ballestrinc o un nus de guia bloquejat amb un mosquetó de seguretat.

2. La regla d'or: Sempre hi ha d'haver assegurances entremig

Progressar en ensamble net (sense res entre els dos escaladors) només està justificat en terrenys molt fàcils on la caiguda és gairebé impossible. En una cresta clàssica o aresta de blocs, sempre hi ha d'haver un mínim de dues o tres assegurances unides a la corda entre el primer i el segon.

Aquestes assegurances poden ser:

• Asegurances naturals: Passar la corda per darrere de agulles o blocs de roca estables (fent ziga-zagues naturals que fan de fre en cas de caiguda).
• Asegurances recuperables: Friends, bicois o cintes enllaçant ponts de roca o arbres que el primer col·loca i el segon va retirant a mesura que progressa.

3. Utilitzar bloquejadors direccionals (Tibloc o Micro Traxion)

Una de les millors innovacions en la seguretat de l'ensamble modern és l'ús de dispositius bloquejadors direccionals anti-retorn de la corda. Col·locar un d'aquests aparells en una assegurança intermèdia sòlida durant el recorregut té un avantatge mecànic vital:

Si el segon de cordada rellisca i cau, la seva força es transmet al bloquejador instal·lat a la roca, evitant que l'estrossada de la caiguda estiri el primer cap enrere. Això protegeix el líder de la cordada, que sol anar concentrat obrint camí en terreny més exposat.

4. Tensió de la corda i comunicació constant

A diferència de l'escalada en paret, en l'ensamble la corda ha d'anar relativament tensa (sense arribar a estirar el company, però evitant completament que faci panxa).

Si la corda va massa destensada i es produeix una relliscada, l'escalador agafarà velocitat abans que la corda actuï, generant una força de xoc excessiva. Si va tensa, qualsevol pèrdua d'equilibri es nota a l'instant i el company pot fer contrapès de forma gairebé reflexa.

5. Atenció al calçat i la gestió del pes

A la majoria de crestes dels Pirineus passarem moltes hores combinant trams de caminar ràpid amb trepades de II i III grau. Escalar tot el recorregut amb peus de gat et destruirà els peus i et farà perdre velocitat.

La clau és utilitzar botes d'alta muntanya semirígides o, millor encara, sabatilles d'aproximació tècniques amb sola de goma adherent (tipus Vibram Megagrip). Aquest calçat et permetrà progressar de forma segura en ensamble tant en herba, tarteres inclinades com en plaques de roca compacta.